A finals del segle XVII i principis del XVIII els continus conflictes entre les potències europees menaren al naixement dels primers grans exèrcits regulars, professionals, estables i uniformats. Alhora, el fusell amb pany de sílex i baioneta esdevingué l’arma principal de la infanteria, prenent el protagonisme a les piques, espases i mosquets de metxa. Això proporcionà als exèrcits una potència de foc devastadora pels estàndards de l’època, les formacions d’infanteria perderen profunditat i guanyaren amplada. Els avenços en el camp de l’artilleria permeteren disposar de més canons, més precisos, amb més abast i poder destructiu, de manera que començaren a tenir un pes determinant en les batalles i sobretot en els setges. També fou un període on s’escrigueren força tractats sobre l’Art de la guerra i els primers manuals d’instrucció.

Les campanyes militars s’havien de desenvolupar de la primavera a la tardor si es volia garantir el subministrament i allotjament del creixent nombre de tropes i cavalls (consumidors de grans quantitats de farratge que calia collir sobre la marxa). El resultat era sovint la devastació dels llocs per on passava o s’establia la soldadesca. La riquesa d’un país determinava la mida dels exèrcits que hi podien passar o establir-s’hi: mentre que a l’Europa Central els exèrcits podien ser de més de 50.000 soldats, a la península ibèrica rarament superaven els 30.000. A l’hivern els exèrcits es dispersaven i s’establien en àrees que els proporcionessin allotjament i menjar calents.

El 9 d’octubre de 1705, després d’un setge de només dues setmanes, Barcelona capitulà davant les forces de l’Arxiduc Carles. El 7 de novembre l’Arxiduc jurà les constitucions com a Carles III. Tot seguit reclamà l’ajut de les institucions catalanes en la guerra contra Felip V. Aquestes finançaren, entre 1705 i 1706, la creació de quatre Regiments d’infanteria (de 1000 homes cadascun, però rarament passaren dels 500), sis de cavalleria (cada un amb 2 esquadrons de 150 homes, tot i que 3 foren dissolts el 1707 probablement per manca d’homes i cavalls) i cinc de fusellers de muntanya (amb 500 homes cadascun). Paral·lelament s’aixecaren d’altres Regiments formats per Valencians, Aragonesos, Navarresos, Castellans... en els quals també s’integraren catalans, sobretot oficials.

L’octubre del 1706 es proposà la formació d’un exèrcit regular i estable d’entre dotze i divuit mil homes, que s’hauria finançat de forma proporcional entre els diferents estats de la Corona d’Aragó. Emperò la proposta fou desestimada sobretot pel recel que provocà entre la noblesa castellana partidària de l’Arxiduc, que objectà que aquest exèrcit despertaria poques simpaties per Carles a Castella. El cert és que també veieren en aquest exèrcit una futura amenaça vers la posició privilegiada de Castella dins la monarquia. Així, molts dels recursos proporcionats per Catalunya per pagar la guerra no anaren destinats a crear i mantenir regiments catalans sinó a mantenir regiments reials –de Carles III- i aliats (anglesos, holandesos, imperials...). A més, la progressiva ocupació del país pels borbònics minvà considerablement la capacitat recaptadora de les institucions catalanes.

Ciutat de Barcelona	Diputació (1705)	Guàrdies Catalanes	La Reina
Clariana	Moragues	Subies	Nebot

Segons s’allargava la guerra, la defensa del país recaigué cada vegada més en els Regiments de fusellers de Muntanya. Formats per soldats veterans experts en emboscades i atacs llampec, el seu bon coneixement del terreny, gran potència de foc i elevada mobilitat els convertí en uns adversaris temibles. El 1709 se n’augmentà a sis el nombre i el 1712 encara a set. De fet es té coneixement de fins a tretze regiments diferents i una munió de companyies soltes, però no tots van estar operatius a la vegada.

Moliner i Rau	Amill	Vilar i Ferrer	Virola
Falcó	Cerdanya	Bac de Roda	Torres

El 1707, després de la desfeta de l’Exèrcit Aliat a Almansa, els Comuns alçaren 5 regiments més d’infanteria, que foren llicenciats el 1708 un cop superada la crisi. A més, un gran nombre de voluntaris aragonesos i valencians nodriren les files de les unitats de l’Exèrcit Reial de Carles III, en un intent desesperat de recuperar els seus Furs acabats d’abolir per Felip V. Finalment, el 1712 es donà caràcter militar als 500 voluntaris catalans a cavall, nomenant-ne els corresponents oficials.

Regiments 1707

Sometents

Coroneles

Voluntaris a cavall

Força ciutats participaren en l’esforç bèl·lic finançant les seves milícies urbanes o Coroneles. La més nombrosa era la de Barcelona, que aplegava més de 4000 homes en 8 batallons. També es té constància de l’existència de Coroneles a Lleida, Balaguer, Girona, Tarragona, Tortosa, Manresa, etc. Aquestes unitats realitzaven tasques de suport a les forces regulars, com ara fer guàrdies a les muralles o mantenir l’ordre públic, però en cas de necessitat van demostrar tenir valor militar. També els sometents tingueren el seu protagonisme, si bé tenien tendència a dispersar-se ràpidament després d’un combat o a la vista de contingents enemics importants.

Uniformes de diversos batallons de la Coronela de Barcelona

Durant aquest període de la guerra els soldats catalans van participar en molts setges i batalles, sobretot en territori de Catalunya i d’Aragó: Barcelona (1705), Barcelona (1706), Lleida (1707), Girona (1710), Almenar (1710), Montetorrero (1710), Villaviciosa (1710), Cardona (1711), Els Prats de Rei (1711), etc. I van contribuir, sobretot, a fer de Catalunya una base segura per a les operacions peninsulars dels Exèrcits Aliats.

L’any 1712 les grans potències, cansades del carnatge, van decidir aturar la guerra i iniciar les converses de pau que dugueren a la signatura dels Tractats d’Utrecht el 1713. Amb la majoria d’unitats catalanes llicenciades o evacuades, les autoritats catalanes decretaren la Guerra a Ultrança en defensa dels drets, les llibertats i les institucions del Principat. Immediatament es nomenà un cap de l’exèrcit -Antoni de Villarroel- que organitzà una força d’infanteria, cavalleria i artilleria d’uns 10.000 homes. També s’armà una petita flota de guerra per fer front al previsible bloqueig marítim de Barcelona.

L’Exèrcit de Catalunya, tot i ser petit, no era diferent dels de l’època: el formaven soldats professionals (principalment catalans, valencians, aragonesos i mallorquins, però també d’arreu d’Europa), ben equipats i millor dirigits per una oficialitat experimentada i competent. Un dels puntals de la defensa catalana la constituïen els Regiments d’infanteria regular i l’artilleria –que sota el comandament del general Joan Baptista Basset féu anar de corcoll els assetjadors de Barcelona- a més de força companyies soltes com les dels Voluntaris d’Aragó, les de Napolitans o la dels Oficials Agregats. Els cossos d’enginyers i minadors també tingueren un paper destacat mantenint en el millor estat possible les fortificacions i desfent les obres d’expugnació dels assetjants.

Diputació	Ciutat de Barcelona	N. S. del Roser	V. dels Desemparats
Sant Narcís	Immaculada Concepció	Santa Eulàlia	Nou de Barcelona
Voluntaris d’Aragó	Napolitans	Mallorca	Basset (artilleria)

La cavalleria catalana patí des del començament escassetat de muntures. Molts dels efectius disponibles es destinaren al front exterior per aprofitar-ne la rapidesa de desplaçament. A més dels principals regiments de cuirasses i dragons (de fet, infanteria muntada), també es formaren dues companyies d’hússars hongaresos i força partides de fusellers de muntanya a cavall.

Nebot

De la Fe

Sant Miquel

Sant Jordi

Sant Jaume

No cal dir que els fusellers de muntanya continuaren sent un element vital en el dispositiu defensiu català, a la capital assetjada i sobretot en la lluita exterior, que tenia la base principal a la fortalesa de Cardona, comandada pels germans Desvalls. En total s’alçaren no menys de set Regiments de fusellers de muntanya, a més de diverses partides i Companyies soltes. La majoria operaren al front exterior i feren tot el possible per distreure tropes del setge de Barcelona: atacs sorpresa contra les guarnicions, emboscades a les columnes de subministrament i fins i tot van lluitar -i guanyar- en petites batalles campals, com la de Talamanca del 13 d’agost de 1714. Els regiments i les partides de miquelets no sempre van poder rebre uniformes i paga, pel que hagueren de subsistir sobre el terreny en condicions molt dures.

Àngel Custodi	Busquets	Molins	Muñoz
Sant Ramon de Penyafort	Ribera d’Ebre	Sant Vicenç Ferrer	Torres

També en aquesta etapa van participar en l’esforç bèl·lic voluntaris, sometents i milícies vàries. A Barcelona, a més de la ja esmentada milícia gremial -la Coronela-, sorgiren altres forces de caràcter auxiliar, com el Batalló de Quarts, les Companyies de Pagesos o la Companyia de la Quietud. Fins als darrers mesos del setge -en què les nombroses baixes entre les tropes regulars obligaren a emprar tots els homes útils- aquestes unitats realitzaren tasques de suport a les forces regulars, com ara fer guàrdies a les muralles o mantenir l’ordre públic. Els sometents respongueren sovint a les crides que feien els comandants de la lluita exterior a fi de reforçar els seus escassos efectius regulars.

Coronela de Barcelona

Batalló de Quarts

Companyies de Pagesos

Companyia de la Quietud

L’Exèrcit de Catalunya, tot i l’aclaparadora superioritat numèrica dels borbònics, va lluitar de forma professional i disciplinada, infringint nombroses baixes tant a les forces que assetjaven Barcelona com a les que intentaven sotmetre l’interior del país. Fou una guerra sense grans batalles a camp obert, caracteritzada pel setge de Barcelona i pels petits i constants enfrontaments entre les columnes i guarnicions borbòniques d’una banda i els Regiments i partides de miquelets de l’altra. L’onze de setembre del 1714 es produí el darrer i sagnant assalt a Barcelona que menà a la capitulació de la ciutat i la rendició de l’Exèrcit. Les darreres unitats catalanes que encara resistien a la fortalesa de Cardona, capitularen el 18 de setembre.

Imatges amb copyright de: Lluís Vilalta

Selecció de llibres i articles sobre l’exèrcit català de principis del segle XVIII

· Miquelets i Sometents al Front de l’Ebre durant la Guerra de Successió
Antonio Espino López
Rafael Dalmau, Editor – 2009

· Reales Ordenanzas de Carlos III - 1706
Arxiduc Carles d’Àustria
Document en format pdf, es pot descarregar de la pàgina web polemos

· L’exèrcit català 1713-14: uniformes, equipaments i organització
Francesc Xavier Hernández, Francesc Riart (il·lustracions)
Rafael Dalmau, Editor – 2007